Coaching: el conte de Namar i el diamant de la veritat

Hi havia una vegada un jove aprenent de druida que vivia en l’aldea de Confianum, a la Gàl·lia de l’any 70 abans de Crist. El seu nom era Namar.

El noi tronava a la seva aldea per una senda del bosc dels grans roures quan va observar que dos nens discutien al costat del riu, mentre les seves mares rentaven la roba. Va aturar-se una estona i va sentir el que deien.

– La meva mare és la més guapa del món – deia el petit pèl-roig.

– No i no! La mamà més guapa del món és la meva – deia el nen de cabells negres.

Quan la discussió ja arribava a les mans, es van apropar les dues mares i varen posar pau entre els dos nens.

Namar va mirar amb atenció a les mares, les quals, realment no semblaven ser les dones més belles que ell havia vist. De fet, va pensar que la mare més guapa del món era la seva. I va riure.

Aquella nit no va dormir bé. Li venia al cap tota l’estona la imatge dels dos nens i es preguntava quina era la veritat.

Mentre esmorzava uns fruits secs i un got de llet, Namar va explicar la situació al seu mestre, el vell druida Lovernios, i després li va preguntar:

– Mestre, quina és la veritat?

– La resposta vindrà a tu quant menys te l’esperis – va respondre Lovernios.

Però Namar no podia esperar més. Així que va agafar el seu sarró, va posar una mica de pa, una cantimplora d’aigua i va marxar a cercar la veritat.

A cada persona que es trobava pel camí li feia la mateixa pregunta: Què és la veritat?

– La veritat és l’acceptació i l’acompliment de les ordres del teu superior – va dir un fornit guerrer gal.

– Sens dubte, la veritat està en Minerva, la nostra deesa de la saviesa – va argumentar un sacerdot romà. I com que jo soc la seva veu en aquest món, tot el que jo digui és veritat.

– No. La veritat es troba en el servei a la comunitat – li va dir el cap d’una aldea veïna.

– La veritat és coneixer-se a un mateix – li va dir un savi filòsof grec.

– La veritat de les veritats és viure els plaers de la vida – li va dir un borratxo entre glop i glop de la seva bota de vi.

– No saben el que diuen – li va xiuxiuejar la prostituta. El lliure albir, viure i deixar viure és la veritat absoluta.

– No tenen ni idea. La veritat la tenim nosaltres. La veritat és el FAAG, Front Anti-romà per a l’alliberament de la Gàl·lia. Uneix-te a nosaltres i acabem amb els romans! – li va dir un revolucionari.

Sis mesos després de la seva marxa, el jove aprenent va tornar confós a Confianum. Es va deixar caure al seu llit sense entendre res. Totes aquelles persones que havia trobat opinaven diferent a la pregunta sobre què era la veritat. Creien, reivindicaven i justificaven fermament la seva veritat.

Lovernios es va apropar al seu costat i li va preguntar:

– Què tal ha anat la teva recerca de la veritat?

– Doncs no molt bé, mestre. Avui per avui, encara no he trobat una resposta a què és la veritat.

– Namar, crec que avui és el dia més indicat per a que trobis la teva resposta.

– Però de veritat mestre, existeix la veritat?

El vell druida va somriure, es va treure un diamant d’una de les seves butxaques i li va donar.

– Apropa el diamant als teus ulls i observa’l detingudament. Què veus?

– Veig la meva cara reflectida en cada costat del diamant. I en cada costat, la meva cara es veu de diferent forma.

– Què has après d’aquest procés de recerca de la veritat? – li va preguntar Lovernios.

– La veritat, com aquest diamant, té mil cares. La veritat està en cadascú de nosaltres. I a cadascú li correspon esbrinar quina és la seva veritat. Aquesta és la VERITAT.

– I és que en aquest món, no hi ha veritat ni mentida. Tot és segons el cristall amb que es miri – va dir finalment el savi druida tocant amb la seva mà el cap de Namar.