Coaching esportiu: el poder de descobrir les teves pròpies respostes

1. Què és realment el coaching esportiu?

El coaching esportiu és un procés d’acompanyament a través del qual el coach ajuda l’atleta a ser conscient d’on es troba, aclarir què vol aconseguir, explorar noves possibilitats i convertir les seves pròpies decisions en accions, assumint la responsabilitat del seu procés.

No es tracta de dir-li a l’atleta què ha de fer. Es tracta d’ajudar-lo a esbrinar què vol fer, per què vol fer-ho i què està disposat a fer per aconseguir-ho.

El coach l’acompanya. Escolta. Observa. Pregunta. Desafia. Utilitza metàfores. Retorna a l’atleta allò que potser no està veient.

El coach no viu la competició per ell. No decideix per ell. No pot entrenar per ell. Perquè l’objectiu final no és que l’atleta depengui del seu entrenador per trobar respostes.

És fer que aprenguin a trobar-los per si mateixos. I aquí apareix una de les grans contribucions del coaching esportiu: transformar l’atleta d’un receptor de respostes al protagonista de les seves decisions.

El procés es podria resumir en una seqüència senzilla:

Consciència → opcions → decisió → acció → aprenentatge → responsabilitat.

El coach no desapareix en aquest procés. Al contrari. És molt present. Però la seva presència no consisteix a omplir els silencis amb respostes. Consisteix a crear les condicions perquè l’atleta pugui trobar les seves pròpies.

2. Entrenador, psicòleg esportiu i coach: tres perspectives diferents

Aquestes tres figures no estan en conflicte. Es poden complementar, però la seva funció no és la mateixa.

L’entrenador ensenya l’esport. Treballa la teoria, la tècnica, la tàctica, la preparació física, l’estratègia i l’execució. Pot observar l’atleta i dir-li què està fent malament, com ho pot corregir i què hauria d’entrenar per millorar.

Si un jugador de tennis necessita modificar la seva dreta, l’entrenador li pot ensenyar com fer-ho. Si un corredor necessita canviar la seva estratègia de cursa, l’entrenador pot dissenyar i proposar una tasca específica. El seu coneixement expert és una part essencial del seu rol.

El psicòleg esportiu treballa en la dimensió psicològica de l’atleta. Pot intervenir per optimitzar processos relacionats amb el rendiment, com la concentració, la gestió de la pressió, la confiança o la preparació psicològica. Però el seu paper va més enllà.

Quan hi ha una dificultat psicològica que requereix intervenció professional —per exemple, ansietat intensa i persistent davant la competència, bloquejos importants, por que impedeixi la competició, problemes rellevants de regulació emocional o dificultats psicològiques associades a una lesió— el psicòleg esportiu és el professional adequat.

No tots els nervis abans de competir són un problema psicològic. No tots els dubtes necessiten tractament. No tota pèrdua de confiança requereix intervenció clínica. Però quan hi ha una dificultat psicològica significativa que requereix intervenció professional, això ja no és l’àmbit del coaching, sinó el de la Psicologia.

El coach esportiu treballa en el potencial de l’atleta i en el procés de canvi. Acompanya l’atleta per aclarir què vol aconseguir, prendre consciència d’on és, explorar possibilitats, identificar recursos, prendre decisions i assumir la responsabilitat de les accions que decideix.

Per això ho podríem resumir així. L’entrenador pot ensenyar-te a millorar la teva tècnica. El psicòleg pot ajudar-te quan hi ha una dificultat psicològica que cal abordar. El coach pot ajudar-te a esbrinar què vols aconseguir i quines decisions has de prendre per avançar.

Tres professionals. Tres perspectives. I, en moltes ocasions, el mateix protagonista: l’atleta.

3. Quan una pregunta pot canviar una resposta

Imaginem un atleta que vol millorar el seu rendiment en els últims metres d’una cursa.

L’entrenador et podria dir:

—Has de controlar millor el ritme.

El coach esportiu pot començar d’una manera diferent.

—Què passa als últims metres de les teves millors curses?

—Jo porto el ritme— respon l’atleta.

—I què fas diferent?

—No intento accelerar massa aviat.

—Què passa quan acceleres abans?

—Em buido.

—Què intentes aconseguir quan ho fas?

—Tinc por de que els altres s’escapin.

—Quina altra possibilitat tens?

Pensa l’atleta.

—Confiar en la meva estratègia i esperar el meu moment.

—Com sabràs que estàs preparat per canviar el ritme?»

—Definiré abans de la cursa quins senyals observaré.

—Què faràs en el teu proper entrenament?

—Provar-ho.

La conversa ha durat uns minuts. L’entrenador no li ha explicat com córrer. No li ha dissenyat cap entrenament. No li ha dit quina era la solució.

Però l’atleta ha descobert alguna cosa. S’ha adonat. Ha trobat una alternativa. Ha pres una decisió. I ara té una acció de la qual se sent responsable. Això és coaching.

I potser aquí rau una bona part del seu poder. Les preguntes obren portes que les respostes poden tancar

Quan algú ens diu què hem de fer, podem obeir. Fins i tot ho podem fer bé. Però quan som nosaltres qui descobrim què volem fer, quines possibilitats tenim i quina decisió prendrem, alguna cosa canvia.

Apareix el compromís. Apareix la responsabilitat. I també apareix l’aprenentatge. Per això les preguntes poderoses no busquen omplir el cap de l’atleta amb més respostes. Busquen obrir un espai perquè apareguin respostes que encara no veien. I una metàfora pot fer el mateix.

—Si la teva competició fos un viatge, en quin moment del camí ets?

—Si el teu rival fos un mirall, què t’estaria mostrant?

—Si la teva por pogués parlar-te abans de la prova, de què t’estaria intentant protegir?»

No són preguntes per trobar una resposta correcta. Són preguntes per mirar des d’un altre lloc.

Perquè de vegades no necessitem més informació. Necessitem una mirada diferent al que ja sabem.

4. Des de «ho he de fer» fins a «he decidit fer-ho»

Potser aquesta és una de les grans diferències entre rebre instruccions i passar per un procés de coaching. «He de fer-ho» posa la responsabilitat de fora. Mentre que «he decidit fer-ho» la  torna a posar sobre un mateix.

L’atleta pot seguir els consells del seu entrenador. Pot treballar amb un psicòleg per abordar una dificultat psicològica. I pot treballar amb un coach per explorar què vol aconseguir, què el limita, quines alternatives té i quines decisions està disposat a prendre.

No són camins excloents. De fet, poden ser extraordinàriament complementaris. Perquè l’atleta necessita coneixements tècnics. Pot necessitar suport psicològic. I també pot necessitar un espai on ningú li digui la resposta, però l’ajudi a descobrir-la.

5. L’objectiu real

El coaching esportiu no consisteix a fer que l’atleta faci exactament el que el coach creu que és correcte. Es tracta d’acompanyar-lo perquè  pugui conèixer-se millor, decidir millor i actuar amb més responsabilitat.

Perquè un atleta que depèn permanentment de les instruccions pot executar molt bé. Però un atleta que aprèn a observar, pensar, decidir i assumir responsabilitats pot portar amb ell una cosa molt més valuosa: la capacitat de continuar aprenent fins i tot quan el coach ja no és al seu costat.

Potser per això la intuïció de Gallwey encara és tan forta dècades després: estem més compromesos a ensenyar a l’atleta o a fer que l’atleta aprengui?

Perquè un bon coach no condueix l’atleta cap a una resposta que ja coneix. Camina al seu costat mentre l’atleta descobreix la resposta que necessita.

I quan aquesta resposta esdevé la teva pròpia decisió, deixa de ser només una resposta. Esdevé responsabilitat. I aquí és on comença el veritable canvi.